"La felicidad real siempre aparece escuálida por comparacion con las compensaciones que ofrece la desdicha. Y, naturalmente, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la intestabilidad. Estar satisfecho de todo no posee el encanto que supone manener una lucha justa contra la infelicidad, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o una duda. La felicidad nunca tiene grandeza."
Pàg. 221 línia 6.
Ets feliç? Segur que t'has fet aquesta pregunta moltes vegades.
- No em puc queixar. - resposta típica de la gent que no es vol mullar!
Som privilegiats d'haver nascut en un temps històric, en un punt geogràfic, en una família concreta... econòmicament pertanyem a un nivell mig. I si tens un grup d'amics, una feina i algú que t'estimi... caram! no ens podem queixar.
Però... Ets feliç?
La felicitat és la comoditat de no poder queixar-nos?
La felicitat és l'absència de preocupacions?
Aldous Huxley ens fa reflexionar sobre aquesta qüestió i recordar que la felicitat és un conjunt d'emocions i sentiments que passen també per la ràbia, la tristesa, l'egoïsme, el remordiment...
"...Yo quiero a Dios, quiero poesia, peligro real, libertad, bondad, pecado.
- En suma- dijo Mustafá Mond-, usted reclama el derecho a ser desgraciado.
- Muy bien, de acuerdo -dijo el salvaje, en tono de reto-. Reclamo el derecho a ser desgraciado.
- Sin hablar del derecho a envejecer, a volverser feo e impotente, a tener sífilis y cáncer, a pasar hambre, a ser piojoso, a vivir en el temor constante de lo que pueda ocurrir mañana, el derecho, en fin, a ser un hombre atormentado.
Siguió un largo silencio.
- Reclamo todos estos derechos -concluyó el salvaje.
Mustafá Mond se encogió de hombros.
- Están a su disposición."
Pág. 238 linia 13.
Em dóna la impressió que ens costa parlar de la felicitat i que és lleig dir tant que ets feliç com que no ho ets. Per un costat expresses la teva depressió i per l'altra la teva inconsciència de la realitat.
El llibre recorda a Màtrix: vols ser conscient o no? vols la pastilla blanca o la vermella? vols soma?
M'impressiona la cadena d'incubació, de producció d'essers humans. L'ensenyament hipnopèdic i Pavlovista. La manera de condicionar tota la teva vida, tant per la temperatura que hauràs d'aguantar, per la posició que exigirà la feina, per la classe social que reperesentaràs, la manera de vestir i et condicionen a no odiar res del que hauràs de fer ni del què seràs, per més injust que sigui, és a dir, et condicionen per a ser feliç.
Preferiu la comoditat? La inconsciència? l'estabilitat?
El salvatge ha llegit Shakespeare i pren les frases i les paraules d'aquest autor per exlicar les sensacions que té i debatre amb el director de la civilització.
El racisme no desapareix.
Ni la intolerància ni la incomprensió.
Si haguessin desaperagut no hi hagués hagut els protagonistes ja que aquests sobresurten de la resta perquè alguna cosa ha sortit malament en el procés de producció: o defectes físics (no condicionats, clar) o excessiva capacitat. Defectes que et fan reflexionar, que et fan sentir tu mateix i no voler seguir la majoria. A nosaltres ens passa el mateix i en la societat del salvatge també.
La diferència és rebutjada i el rebuig comporta més consciència, que a la vegada pot comportar més felicitat o més tristesa.
No m'ha agradat la gran diferència de la societat dels salvatges amb la nostra. Suposo que necessitava un salvatgisme com el que coneixem actualment per accentuar la nova civilització. Però trobo que ja hi ha prou diferències com perquè hagués sobreviscut una societat com l'actual i no comprendre la nova.
En definitiva. És la primera vegada que comento un llibre, m'he deixat endur per impulsos i segurament m'he deixat moltes reflexions. Espero que us hagi animat a llegir-lo, val molt la pena!
I, recordeu, sigue feliços!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!
