Llegim una estona...

"El millor que li pot passar a un croissant és que l'untin amb mantega: això vaig pensar mentre em farcia un d'obert per la meitat amb margarina vegetal d'oferta, me'n recordo." Pàg. 1 linia 1.

"Estava ajagut al llit, destapat, amb la camisa posada i els pantalons a mig baixar. Almenys havia arribat al llit, principi i final de tots els meus rumbs; fins i tot havia arribat a connectar l'alarma del despertador. Imatge desoladora del dormitori. Ressaca severa. Mal de cap, ardor d'estómac. Molts forats: la Fina, forat inssondable; borzogs que perforaven el terra amb les seves cames convertibles; pluja de remolins perforadors; i ara un altre forat al desguàs de la pica de sota l'aixeta on em vaig amorrar assedegat. Les dotze. El millor que li pot passar a un tall de mantega és que l'unitn a un croissant. Però no hi havia croissants." Pàg. 39 linia 14.


És una novel·la d'intriga protagonitzada per un home de trenta anys, d'alt nivell intel·lectual, sense feina, fill d'empresari d'èxit, que entén la vida com un moment incòmode que s'ha de passar i que no dol gràcies als bàlsams que va aconseguint de renda (alcohol, droga, putes...). Imagineu-vos doncs, l'humor àcid que acustuma a practicar i l'ordre que manté a casa seva o, simplement, en l'higiène personal. És un continu "no fer res" que arriba a cansar de gran manera. I és gràcies al misteri de la desaparició del seu germà que s'allarga infinitament que el llibre manté l'interès. Tot i el fastigueig que demostra en cada moviment que fa cal reconèixer un bon nivell de reflexió i un intent d'incloure petits talls filosòfics. La mentida és la base de tot el llibre, tant en situacions en què realment cal amagar la veritat, com en situacions que no caldria. I fins i tot al final acabes dubtant de quina part que creies haver copsat del personatge era veritat i quina mentida.

Personalment m'ha ofès en certes situacions, m'ha cansat en d'altres i també m'ha intrigat. Arribes a entendre com la família n'és de culpable de la seva actitud, la baixa autoestima que creu haver superat però que li pesa en gran manera i que el fa avorrir la vida i malviure literalment. No vol mantenir relacions amb ningú però en canvi quan no està begut i pot ajudar ho fa. I finalment escull viure per pensar i seguir no fent res. Com pot alimentar el cervell amb aquesta actitud? Més aviat l'està matant...

Apa!!! Tots els llibres valen la pena. Us animo a llegir-lo perquè poguem comentar-lo. Qui s'anima??

atxís... mooooooooc!!!!!!

Així em sento jo en aquest moment... gràcies Celia Viñas per a posar paraules a aquesta sensació tan quotidiana i desagradable utilitzant un recurs tan poc habitual: la poesia!



Mi primer resfriado

Me duelen los ojos,
me duele el cabello,
me duele la tonta
punta de los dedos.

Y aquí en la garganta
una hormiga corre
con cien patas largas.
¡Ay, mi resfriado!

Chaquetas, bufandas,
leche calentita
y doce pañuelos
y catorce mantas
y estarse muy quieto
junto a la ventana.

Me duelen los ojos,
me duele la espalda,
me duele el cabello,
me duele la tonta
punta de los dedos.

Pessigolles d'oxigen

Mmmmhhmmmm

Una banyera és un bon recurs per a relaxar-se durant uns moments. Aigua calenteta, escuma, música, espelmes (cadascú al seu gust).

Si pares l'orella sentiras el cruixir del sabó i el moviment de l'aigua.

Si pares el nas la fragància que t'agrada.

I si pares el cap... sentiras un pessigolleig molt divertit. Ho heu provat mai?

Us explico el secret?

Estireu-vos a la banyera tirant el cap endarrera fent que tingueu tot el cabell submergit. I ara amb les mans toqueu el cabell, moveu-lo i notareu com tot de bombolletes d'aire que havien quedat atrapades entre la pell i els cabells comencen a fugir i a perseguir-se fins a la superfície fent que el seu camí sigui una carícia juganera.

Mmmmhhmmmm...

Lectura: Un món Feliç

"La felicidad real siempre aparece escuálida por comparacion con las compensaciones que ofrece la desdicha. Y, naturalmente, la estabilidad no es, ni con mucho, tan espectacular como la intestabilidad. Estar satisfecho de todo no posee el encanto que supone manener una lucha justa contra la infelicidad, ni el pintoresquismo del combate contra la tentación o contra una pasión fatal o una duda. La felicidad nunca tiene grandeza."

Pàg. 221 línia 6.

Ets feliç? Segur que t'has fet aquesta pregunta moltes vegades.

- No em puc queixar. - resposta típica de la gent que no es vol mullar!

Som privilegiats d'haver nascut en un temps històric, en un punt geogràfic, en una família concreta... econòmicament pertanyem a un nivell mig. I si tens un grup d'amics, una feina i algú que t'estimi... caram! no ens podem queixar.

Però... Ets feliç?

La felicitat és la comoditat de no poder queixar-nos?

La felicitat és l'absència de preocupacions?

Aldous Huxley ens fa reflexionar sobre aquesta qüestió i recordar que la felicitat és un conjunt d'emocions i sentiments que passen també per la ràbia, la tristesa, l'egoïsme, el remordiment...

"...Yo quiero a Dios, quiero poesia, peligro real, libertad, bondad, pecado.

- En suma- dijo Mustafá Mond-, usted reclama el derecho a ser desgraciado.

- Muy bien, de acuerdo -dijo el salvaje, en tono de reto-. Reclamo el derecho a ser desgraciado.

- Sin hablar del derecho a envejecer, a volverser feo e impotente, a tener sífilis y cáncer, a pasar hambre, a ser piojoso, a vivir en el temor constante de lo que pueda ocurrir mañana, el derecho, en fin, a ser un hombre atormentado.

Siguió un largo silencio.

- Reclamo todos estos derechos -concluyó el salvaje.

Mustafá Mond se encogió de hombros.

- Están a su disposición."

Pág. 238 linia 13.

Em dóna la impressió que ens costa parlar de la felicitat i que és lleig dir tant que ets feliç com que no ho ets. Per un costat expresses la teva depressió i per l'altra la teva inconsciència de la realitat.

El llibre recorda a Màtrix: vols ser conscient o no? vols la pastilla blanca o la vermella? vols soma?

M'impressiona la cadena d'incubació, de producció d'essers humans. L'ensenyament hipnopèdic i Pavlovista. La manera de condicionar tota la teva vida, tant per la temperatura que hauràs d'aguantar, per la posició que exigirà la feina, per la classe social que reperesentaràs, la manera de vestir i et condicionen a no odiar res del que hauràs de fer ni del què seràs, per més injust que sigui, és a dir, et condicionen per a ser feliç.

Preferiu la comoditat? La inconsciència? l'estabilitat?

El salvatge ha llegit Shakespeare i pren les frases i les paraules d'aquest autor per exlicar les sensacions que té i debatre amb el director de la civilització.

El racisme no desapareix.

Ni la intolerància ni la incomprensió.

Si haguessin desaperagut no hi hagués hagut els protagonistes ja que aquests sobresurten de la resta perquè alguna cosa ha sortit malament en el procés de producció: o defectes físics (no condicionats, clar) o excessiva capacitat. Defectes que et fan reflexionar, que et fan sentir tu mateix i no voler seguir la majoria. A nosaltres ens passa el mateix i en la societat del salvatge també.

La diferència és rebutjada i el rebuig comporta més consciència, que a la vegada pot comportar més felicitat o més tristesa.

No m'ha agradat la gran diferència de la societat dels salvatges amb la nostra. Suposo que necessitava un salvatgisme com el que coneixem actualment per accentuar la nova civilització. Però trobo que ja hi ha prou diferències com perquè hagués sobreviscut una societat com l'actual i no comprendre la nova.

En definitiva. És la primera vegada que comento un llibre, m'he deixat endur per impulsos i segurament m'he deixat moltes reflexions. Espero que us hagi animat a llegir-lo, val molt la pena!

I, recordeu, sigue feliços!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Entrant

Heu provat mai de mirar la vida a trossets? Sí, com si en una foto et fixessis només en aquell raconet on hi ha una fulla que està caient, o un peu relaxat, o un infant rient... i el fet d'enquadrar només aquella part et fa descobrir que la vida són trossets i que cada un té la seva pròpia ànima.

Heu mirat mai la vida des d'un forat?

O darrera d'una cortina d'aigua?

Heu tastat amb el dit gros del peu la fredor del riu? I deprés de concentrar-vos en la sensació a la pell heu obert els ulls per saborejar el joc de llums de l'aigua? I en aquell precís instant no se us ha escapat el somriure o un pessigolleig de felicitat per dins el cos?

Mmmmmmm... Quin bon entrant.

Podriem dir que aquest bloc és un llibre de receptes? No pretenc pas ensenyar a ningú, simplement mostrar alguns ingredients que vaig descobrint i amanir-los amb paraules que ressaltin el seu gust. I m'encantaria que si els meus tastets arriben a algú, també m'oferís o em mostrés altres receptes, altres ingredients per poder compartir.