Llegim una estona...

"El millor que li pot passar a un croissant és que l'untin amb mantega: això vaig pensar mentre em farcia un d'obert per la meitat amb margarina vegetal d'oferta, me'n recordo." Pàg. 1 linia 1.

"Estava ajagut al llit, destapat, amb la camisa posada i els pantalons a mig baixar. Almenys havia arribat al llit, principi i final de tots els meus rumbs; fins i tot havia arribat a connectar l'alarma del despertador. Imatge desoladora del dormitori. Ressaca severa. Mal de cap, ardor d'estómac. Molts forats: la Fina, forat inssondable; borzogs que perforaven el terra amb les seves cames convertibles; pluja de remolins perforadors; i ara un altre forat al desguàs de la pica de sota l'aixeta on em vaig amorrar assedegat. Les dotze. El millor que li pot passar a un tall de mantega és que l'unitn a un croissant. Però no hi havia croissants." Pàg. 39 linia 14.


És una novel·la d'intriga protagonitzada per un home de trenta anys, d'alt nivell intel·lectual, sense feina, fill d'empresari d'èxit, que entén la vida com un moment incòmode que s'ha de passar i que no dol gràcies als bàlsams que va aconseguint de renda (alcohol, droga, putes...). Imagineu-vos doncs, l'humor àcid que acustuma a practicar i l'ordre que manté a casa seva o, simplement, en l'higiène personal. És un continu "no fer res" que arriba a cansar de gran manera. I és gràcies al misteri de la desaparició del seu germà que s'allarga infinitament que el llibre manté l'interès. Tot i el fastigueig que demostra en cada moviment que fa cal reconèixer un bon nivell de reflexió i un intent d'incloure petits talls filosòfics. La mentida és la base de tot el llibre, tant en situacions en què realment cal amagar la veritat, com en situacions que no caldria. I fins i tot al final acabes dubtant de quina part que creies haver copsat del personatge era veritat i quina mentida.

Personalment m'ha ofès en certes situacions, m'ha cansat en d'altres i també m'ha intrigat. Arribes a entendre com la família n'és de culpable de la seva actitud, la baixa autoestima que creu haver superat però que li pesa en gran manera i que el fa avorrir la vida i malviure literalment. No vol mantenir relacions amb ningú però en canvi quan no està begut i pot ajudar ho fa. I finalment escull viure per pensar i seguir no fent res. Com pot alimentar el cervell amb aquesta actitud? Més aviat l'està matant...

Apa!!! Tots els llibres valen la pena. Us animo a llegir-lo perquè poguem comentar-lo. Qui s'anima??